sábado, 12 de diciembre de 2009

Bush, esa maldita marioneta de las petroleras



http://www.publico.es/internacional/277406/lobby/belico/bush/apropia/petroleo/iraqui

Poco tengo que comentar tras ver esta noticia, tan sólo decir que me arden las venas de ver tanta injusticia. O quizá de peor humor me pone haber escuchado a algunas personas defender esta guerra sin cuestionar a lo que decía cierto presidente del gobierno con abdominles de hierro que iba a "democratizar Irak". ¿Por qué no vi a ningún votante suyo clamando al cielo por apoyar una guerra injusta? ¿Por qué la gente defiende su partido como si de un equipo de fútbol se tratara y sin cuestionarse lo más mínimo sus actos?
Y la pregunta más importante: ¿De verdad la gente pensaba que esta guerra era justa y por las famosas armas de destrucción masiva? Tuve que escuchar gente que defendía esa guerra con: "es que los moros piden muerte al infiel", cosa que en una guerra por petróleo ni Dios ni Alá tuvieron nada que decir. No sé si los iraquíes serán más o menos radicales (tengo entendido que antes de la guerra había de todo, como cristianos) pero sí que me asusté enormemente cuando escuché a Bush, el presidente impuesto por las petroleras (sí, impueto porque en las primeras votaciones su victoria fue más que dudosa) decír que Dios le hablaba. ¡Vaya, hombre! Dios que impuso en uno de sus mandamientos el no matarás pide a Bush que mate miles de civiles creando una guerra injusta e inventándose armas de destrucción masiva. ¿Por qué no fue antes a por Corea del Norte? A ellos no hay que suponerles las armas, sino que dicen abiertamente que las tienen, cosa que por otra parte acojona y de momento el petróleo es más fácil de sacar de Irak que no tenía esas armas inventadas.
Ahora ya están terminando las reparticiones de pozos de petróleo y de la guerra nada se oye. Cuántos niños habrán muerto para que ahora los amigotes del ex-presidente estadounidense sigan con los bolsillos llenos de dólares y sus bocas llenas de caviar con sus culos calentando los asientos de grandes coches. Espero que duerman tranquilos cada noche, pues a mí me sería imposible.
Y que aún haya gente que piense que esa guerra no fue para tanto y era totalmente justa...Asco de humanidad.

4 comentarios:

cal que neixin flors a cada instant dijo...

Guerres com aquesta et fan plantejar sovint que tot allò conegut com a dret internacional no és res més que paper mullat, que en realitat malgrat haver entrat en l'era tecnològica i informàtica ens seguim movent sota els mateixos paràmetres que dictaven a base de la força bruta imperis com el Romà... avui dia però l'imperi enlloc de Romà o Persa es diu Estats Units.

I no només ocupen països per mitjà de la guerra total i preventiva, ara enlloc d'envair-nos per mitjà d'aquests mètodes ho fan a partir de la televisió,assimilant cultures tot destruint la meravella que representa la diversitat cultural.

I cada cultura aniquilada, cada llengua assimilada tot matant nens, homes, ancians i dones o bombardejant-nos a base de cultura yankee significa una adéu a una manera diferent i peculiar d'estimar, de compartir i de relacionar-se... és una manera de carregar-se el major tresor que disposem com ha humanitat; la diversitat.

PS

He vist el teu blog a partir d'un comentari que has fet en una altre blog... i he vist que entenies el català, sinó és així la xapa haurà caigut en el no res xD

Salut i alegria!

Mondhell dijo...

Aquesta xapa m'agradat un mun! Bé, entenc bé el català, el parle i l'escric, però també es veritat que a vegades cometre aberracions de novata a la llengua i espere que puga ser perdonada.
A vegades a aquestos estatunidencs (és així o el corrector de català em prenc el pel?hahaha) no els fa falta ni guerres ni res. Simplement es fiquen a la nostra vida amb les seues corporacions i ens convertixen en el que les grans empreses volen. Som els consumidors dòcils que ells volen i fem cas de totes les necessitats que ells diuen que tenim.
És una llàstima tot això. Sé que es difícil de lluitar contra això, però al menys hauríem d'apreciar-nos una miqueta més e intentar no sucumbir tant a tota aquesta anulació de la identitat.

cal que neixin flors a cada instant dijo...

Tranqui, estas perdonada perquè és normalíssim que a vegades surtin aberracions quan no utilitzes la llengua materna... confesso que en una ocasió se'm va escapar "habría que escombrar esto" enlloc de "barrer" xD
Però dels errors n'aprenem, no?

Cert, comparteixo plenament això que has exposat... passa que la societat estatunidenca, com també la europea, ens han imposat uns valors consumistes que massa vegades xoquen de ple amb els teòrics valors democràtics que diem defensar. Ens hem tornat freds, desnaturalitzats, egoistes, cecs i molt deshumanitzats, incapaços de mostrar empatia pels més desfavorits i d'apreciar que avui dia manen més les grans corporacions que els governs elegits pel poble.

Avui dia doncs vivim en una democràcia molt estèril, on la participació ciutadana es totalment inexistent i on les decisions que afecten al nostre futur es prenen des de grans despatxos i no des dels parlaments o els congressos.

I molt d'acord sobretot amb la reflexió que fas a partir de les falses necessitats que es generen i que ens converteixen en esclaus del treball i sobretot en esclaus del consum. Com diu Eduardo Galeano, i ho deixo en la seva llengua original:

"Pobres, lo que se dice pobres, son los que no tienen tiempo para perder el tiempo.

Pobres, lo que se dice pobres, son los que no tienen silencio, ni pueden comprarlo.

Pobres, lo que se dice pobres, son los que tienen piernas que se han olvidado de caminar, como las alas de las gallinas se han olvidado de volar.

Pobres, lo que se dice pobres, son los que comen basura y pagan por ella como si fuese comida.

Pobres, lo que se dice pobres, son los que tienen el derecho de respirar mierda, como si fuera aire, sin pagar nada por ella.

Pobres, lo que se dice pobres, son los que no tienen más libertad que elegir entre uno y otro canal de televisión.

Pobres, lo que se dice pobres, son los que viven dramas pasionales con las máquinas.

Pobres, lo que se dice pobres, son los que son siempre muchos y están siempre solos.

Pobres, lo que se dice pobres, son los que no saben que son pobres."

Mondhell dijo...

Bone paraules aquestes (jo mai tinc temps, seré pobre?hehehe).
Democràcia, el que es diu democràcia....Està clar que les grans empreses són les que manen, estiga qui estiga al poder (i quan em referix a "estiga qui estiga" faig alusió al sistema bipartidista que tenim que s'oblida de la resta de partits petits) els que manen són aquestes empreses. Aleshores...quina democràcia? Dóna igual el que vote la masa...